Artículo publicado el 09.11.2022 en Levante-EMV por el presidente del Instituto 9 de Mayo.
«Volguérem atraure’s l’atenció dels patriotes valencians cap a l’amargor immensa que afligeix a Ucraïna en estos moments. La seua dissort és aterradora. No coneixem d’entre les nacionalitats actualment oprimides, ni una sola que puga comparar-se en desventura a la ucraïnesa».
Amb estes paraules començava l’article «La gran tragèdia de l’hora present» publicat en 1934 al setmanari Acció, «periòdic al servici de la Pàtria Valenciana». Es deia en el mateix que no trobaríem exemples comparables «d’esclavatge espiritual» del «dèspota dominador de Rússia» que «el captiveri de cos i ànima al que Rússia ha condemnat als ucraïnesos anhelats, com nosaltres, de llibertat».
Aquesta referència de fa nou dècades va ser motivada per notícies que –malgrat tot els esforços per ocultar-ho– arribàvem d’allà sobre una gran fam, més tard anomenada Holodomor, aleshores artificialment provocada al «graner d’Europa» com arma política dels lliberticides; en definitiva, com intent d’una solució final feixistoide (culminada amb repoblaments) al fet que «Ucraïna és un poble que per instint tendeix a la independència», com es destacava en altre article de l’època a Acció. El que abans foren uns antireligiosos bolxevics, totalment pervertits per l’estalinisme, i ara són ortodoxos fidels del Patriarca de Moscou –qui encoratja i beneeix l’actual campanya genocida del Kremlin–, no ha canviat l’essència d’un problema de veïnatge amb rerefons colonial.
Em van preguntar l’altre dia què opina Kiril, el titular de l’Església russa, sobre els comandos de musulmans txetxens aniquilant ortodoxos a Ucraïna, molts fins ara espiritualment lligats a Moscou, però és ell mateix qui –a més de deixar d’estar en comunió amb el Patriarca Ecumènic de Constantinoble– predica als seus fidels que si moren com a soldats a Ucraïna complint el que ell anomena un deure, els seus pecats seran expiats.
Al mateix temps, Epifaniy, el metropolità de l’Església ortodoxa d’Ucraïna, va reaccionar a la invasió del 24 de febrer recordant que «aquells que van iniciar i estan lliurant una guerra agressiva han de saber que, segons la llei de Déu i les lleis humanes, són assassins i criminals». I, per la seua banda, l’arquebisbe major Sviatoslav, cap de la rama oriental de l’Esglèsia catòlica a Ucraïna, es va dirigir als seus compatriotes el primer dia d’invasió dient que «és el nostre dret natural i deure sagrat defensar la nostra terra i el nostre poble, el nostre Estat i tot el que ens és més volgut: la família, l’idioma i la cultura, la història i el món espiritual».
Després de quasi nou mesos de guerra que desgasta a totes les parts, afloren preguntes sobre possibilitats de solucions pactades. I és ací on més que escoltar a Putin o a Zelenski sobre les possibilitats que contemplen d’asseure’s a negociar, resulta significatiu el ressò social en la veu dels jerarques religiosos dels respectius països.
Predica aquest arquebisbe major Sviatoslav, també anomenat a casa com patriarca greco-catòlic, que «els gestos de reconciliació només són possibles quan es condemna aquest nou tipus de nazisme que hui Rússia porta amb si».
Jo mateix suggeria en ocasions anteriors que serà necessària la desputinització d’una societat, per cert, on fins a hui en dia només un 15% condemna o valora negativament la sanguinària figura de Stalin…. Però diu Sviatoslav, millor que ningú, que perquè puguem començar a parlar de conciliació entre Ucraïna i Rússia, s’han de complir unes condicions: que l’agressor es retrotraga i, com a criminal, siga condemnat; el seu crim, castigat; i que la víctima siga justament compensada.
En paraules de Couture –un mestre de la meua professió– al seu famós decàleg de l’advocat, la pau és el substitut bondadós de la justícia. Al cas que ens ocupa, la pau haurà de ser justa, o no serà. En altres termes, i reafirmant l’anterior també pel bé del que s’està sacrificant i de tot allò en el que ací creiem: ara ja es tracta de véncer.
És en l’actual resistència ucraïnesa –explicable amb una consciència popular heretada de supervivència i superació– on posem a prova el valor fonamental de la unitat política del nostre continent.
Singularment, la solidaritat valenciana amb Ucraïna no només és una causa amb arrels històrics, com ja hem vist, sinó també d’unanimitat actual entre totes les forces polítiques amb representació.
Va ser així fa un parell d’anys, quan des de Instituto 9 de Mayo, associació dedicada a la data i valors del Dia d’Europa, vam portar a les Corts Valencianes la iniciativa d’una proposició no de llei que reivindicara la memòria històrica comú europea sobre el ja citat fet de l’Holodomor, un crim contra la humanitat, mostrant-se favorables els cinc grups polítics; i va ser així quan a partir del 24 de febrer d’enguany per acord de tot l’arc parlamentari valencià es va condemnar immediatament l’agressió militar russa en favor del restabliment de la integritat territorial del país atacat des de 2014, reconeixent posteriorment al poble d’Ucraïna amb la màxima distinció del legislador valencià.
S’està fent molt amb l’acollida de les persones desplaçades i procurant enviaments d’ajuda humanitària per part de la societat i els nostres poders públics –tant Generalitat com municipis i províncies, particularment la Diputació d’Alacant. I és que més enllà de tot allò material, el consens ací referenciat i que per a mi representa «la via valenciana amb Ucraïna» pot ser també un estímul per al legislatiu i l’executiu estatal.
Sense apuntar tan alt com la qüestió del suport defensiu d’Ucraïna està requerint, serien positives accions complementàries al suport polític. Per exemple, que el PSOE rectificara la seua negativa de 2010 al Congrés dels Diputats, quan es tractava –a proposta de Convergència i Unió– d’incloure als programes escolars coneixements sobre els milions de víctimes que va suposar l’Holodomor, que no s’estudia en cap nivell educatiu espanyol. O, pot ser, portant el tema al Senat en la línia d’accions de sensibilització que insta l’abans referida PNL de les Corts Valencianes.
Però ací ja tenim primeres bones mostres de l’objecte de la nostra incidència. En efecte, al mes de juny, just abans de la cimera del Consell Europeu on es votaria la sol·licitud ucraïnesa per iniciar ja el procés d’integració europea, és el PSPV qui –acte seguit del grup de Ciutadans i abans que ho fera també el grup Popular– va registrar una iniciativa «instant al Consell de la Generalitat a instar al Govern d’Espanya per a que manifeste una postura favorable d’Espanya per la concessió immediata per part de la Unió Europea a Ucraïna de l’estatus de país candidat a l’adhesió». Cosa que ja és realitat.
Per al millor futur d’Europa, en la que tantes coses no tornaran a ser com abans, ara més que mai cal reivindicar l’apartat que conté l’article primer del nostre quadragenari Estatut d’Autonomia: «la Comunitat Valenciana, com regió d’Europa, assumix els valors de la Unió Europea i vetlarà pel compliment dels seus objectius i per la defensa dels drets de tots els ciutadans europeus».
